Les faroles de Gaudí a la Plaça Reial: la història de la primera comanda pública de l'arquitecte

Abans de la plaça hi havia un convent

El solar que avui ocupa la Plaça Reial va pertànyer durant més d'un segle als caputxins. El convent de Santa Madrona es va aixecar juntament amb La Rambla a partir de 1718, en un terreny conegut com l'Hort del Vidre, i la seva església es va inaugurar el 1723.

El que va canviar el destí del lloc va ser la desamortització eclesiàstica de la dècada de 1830. Com tants conjunts religiosos de Barcelona, el convent va desaparèixer i va deixar lliure un solar enorme en ple casc antic, una oportunitat urbanística excepcional en una ciutat encara tancada entre muralles i amb una densitat asfixiant.

1848: un concurs per dignificar el centre

Al maig de 1848 l'Ajuntament va convocar un concurs obert als arquitectes espanyols per urbanitzar el buit. Va guanyar el projecte de Francesc Daniel Molina, inspirat en les places neoclàssiques franceses: un recinte tancat, de planta trapezoïdal, envoltat per un perímetre uniforme d'edificis porticats.

Les obres van començar poc després i es van allargar durant la dècada següent. La plaça té una singularitat notable en una ciutat plena de projectes inacabats, es va executar íntegrament segons el disseny inicial.

El nom i la intenció eren igual de explícits. La plaça havia d'enalteir la monarquia, i al centre estava previst un monument regial. Aquest monument mai va arribar a ocupar el seu lloc, i en el seu lloc va quedar la Font de les Tres Gràcies, que és la que avui organitza l'espai.

1878: un arquitecte recent titulat i una mediació afortunada

Tres dècades després, la plaça necessitava il·luminació monumental. I aquí és on la història es torna gairebé novel·lesca.

L'encàrrec es va oferir primer a Jaume Serra i Gibert, pintor, gravador i orfebre, que va morir poc després. Va ser llavors quan l'arquitecte Joan Martorell, mestre i mentor d'un jove Gaudí, va mediar perquè la feina passés al seu deixeble. L'alcalde Albert Faura es va referir a ell en una carta de febrer de 1878 com un «jove i aprofitat arquitecte».

L'encàrrec es va oficialitzar el 15 de març de 1878. El detall que redondeja l'anècdota: Gaudí encara no era arquitecte. El títol li va ser expedit el 15 de maig d'aquell mateix any, dos mesos després de rebre la feina.

Què estàs mirant exactament

Les faroles es van instal·lar el 1879. Convé acostar-se sabent què buscar.

• Són dues faroles de sis braços, disposades a ambdós costats de la font central.

• Estan coronades per un casc alat, l'atribut iconogràfic de Mercuri, déu del comerç, una declaració d'intencions sobre el que aquesta plaça aspirava a ser.

• Gaudí va proposar quatre faroles formant un quadrat al voltant de la font. La idea va ser desestimada, així que la plaça conserva una versió reduïda del seu projecte original.

• Es van restaurar el 1965 i de nou el 1982, però pel camí es va perdre la policromia original. El que veiem avui no té el color que va tenir.

• No són les úniques: al Pla de Palau hi ha altres dues, de tres braços, pertanyents al mateix disseny.

És, probablement, l'obra de Gaudí més accessible de Barcelona. No requereix reserva amb mesos d'antelació ni entrada, i està envoltada de terrasses. La paradoxa és evident: en una ciutat que ha convertit a Gaudí en el seu principal reclam, la seva primera comanda pública passa desapercebuda en un dels punts amb més afluència del centre.

Les palmeres i una plaça que ha viscut de tot

Les faroles no són l'únic element que ha canviat amb el temps. Les palmeres que avui donen a la plaça aquest aire gairebé tropical no formaven part del projecte original de Molina: es van plantar a partir de 1883, més de tres dècades després que s'aixecessin els edificis, en un moment en què la burgesia barcelonina buscava dotar els seus espais públics d'un toc exòtic i cosmopolita.

La plaça va viure llavors la seva època de major esplendor social: allí tenien la seva redacció alguns dels periòdics més influents de la ciutat, com La Vanguardia o El Diluvio, i funcionaven els principals cercles polítics. Aquell món relativament apacible es va veure sacsejat el 1892 per un atemptat anarquista que va causar una mort i diversos ferits, un episodi que va marcar l'inici d'una etapa més convulsa i que, amb el temps, va donar pas a dècades de certa decadència abans de la recuperació que avui gaudeix l'espai.

Explicar això importa perquè desmunta una idea equivocada: la Plaça Reial no és un decorat immòbil des de 1850. És un espai que ha estat plaça burgesa, redacció de periòdics, escenari d'un atemptat i, dècades després, un dels punts de restauració més vius del Barri Gòtic. Les faroles de Gaudí han estat testimonis de totes aquestes etapes sense moure's un centímetre.

Un jove Gaudí abans de ser "el Gaudí"

Convé situar també l'arquitecte en el seu moment. El 1878, quan rep l'encàrrec de les faroles, Gaudí no és encara ningú fora del seu cercle acadèmic, acaba de titular-se i els seus primers encàrrecs d'aquell mateix any, les faroles, el projecte dels Quioscos Girossi, una vitrina per a una guanteria del centre, són treballs menors, propis de qui comença. La Sagrada Família no arribaria fins al 1883, la Casa Vicens fins a aquells mateixos anys inicials de la seva carrera, i el reconeixement internacional, molt després.

Les faroles de la Plaça Reial no són, per tant, una obra secundària d'un geni ja consagrat, sinó el primer pas professional d'un arquitecte que encara havia de demostrar-ho tot. Veure-les avui és veure l'inici d'una trajectòria, no el seu epíleg.

Qui vulgui tirar del fil pot fer-ho sense sortir del centre històric, la Casa Vicens, al barri de Gràcia, és el primer gran edifici de Gaudí i sol passar molt més desapercebuda que la Sagrada Família o el Park Güell entre qui visita la ciutat. Entre unes faroles de 1879 i un edifici de la dècada següent es pot reconstruir, pas a pas, com comença una de les carreres arquitectòniques més influents d'Europa.

Els porxos, la brasa i una plaça pensada per estar

Hi ha una cosa que el disseny de Molina va entendre bé i que continua funcionant; una plaça porticada no es creua, s'habita. El soportal ofereix ombra a l'estiu, refugi quan plou i una transició entre el carrer i l'interior que convida a quedar-se.

El Restaurant Nook ocupa just aquell lloc, al número 8, sota els arcs. Cuina a la brasa i tapes per compartir, en un espai que aprofita exactament allò per a què la plaça va ser projectada fa gairebé dos segles: reunir gent sense pressa al cor de Ciutat Vella.

Es pot sopar mirant les faroles. Val la pena saber què són.

Reserva la teva taula a Nook, Plaça Reial 8, i gaudeix de la brasa amb la primera obra pública de Gaudí a pocs metres.

Reserves a la web o al 932 783 983.

Fonts 

• Patrimoni Cultural — Generalitat de Catalunya: fitxa de la Plaça Reial
• Turisme de Barcelona — Plaça Reial
• El Nacional — 175 anys d'història de la plaça Reial (amb dades del Catàleg de Patrimoni de l'Ajuntament de Barcelona)
• Fitxa documental sobre les faroles de la plaça Reial i la cronologia de l'encàrrec a Gaudí
• Ajuntament de Barcelona — Barcelona Metròpolis: esplendor, decadència i recuperació de la plaça Reial